dimarts, 24 d’abril de 2012

Arranjament

¡Buenos días Juan!
Nos ha costado un poco, pero, por fín, tenemos el arreglo de la canción Es Falconet hecha.
Nosotros lo hemos hecho un poco diferente: hemos hecho una partitura, con sus correspondientes indicaciones, a mano. Hemos puesto la estructura de la canción a seguir, una leyenda que explica qué significa cada cosa y el acompañamiento que debemos hacer con cada instrumento.
Esperamos que te guste.

dimecres, 22 de febrer de 2012

Lletra modificada

He tenido que modificar un poco la letra para que los versos coincidieran con los compases.

Estrofa 1
Un dia un pescador de mala sort
Fortuna va tenir en pactar amb un home
A canvi del primer que li sortís a camí
Molts peixos podria fregir

Estrofa 2
El primer que va veure pel camí
Va ser el seu únic fill
Molta tristesa va agafar
I per poc arribà a plorar

Estrofa 1
Un lleó, falconet, formiga i ca
Un xai pel camí volien menjar
Passà per allà el fill del pescador
I quatre parts va fer per ajudar-los

Estrofa 2
Tan bé els ho va repartir
Que amb un do el van beneir
Sempre que el jove volgués
Es podria convertir

Estrofa 1
Convertit en falcó va arribar a un balcó
La princesa el va trobar i dins una gàbia el va posar
De nou en home es convertí
I a son pare, el rei, va cridar

Estrofa 2
El jove els seus dons li va explicar
I la princesa es va calmar
Fins a l’arrel dels seus cabells
Del jove es va enamorar

Estrofa 1
La princesa amb el jove es vol casar
Però no sap si el rei la deixarà
Finalment el rei donà permís
I en poc temps els nuvis van tenir un fill

Estrofa 2
Durant vuit dies no podien dormir
O una bruixa raptaria mare i fill
Un dia l’home es va dormir
I la bruixa el seu càstig va complir

Estrofa 3
El jove el seu amagatall trobà
I com matar la bruixa descobrí
Hi havia un porc amb un ou al ventre
I aquest ou mataria la bruixa dolenta

Estrofa 3
Molt valent i amb els seus dons
El porc va matar i va agafar l’ou
A la princesa li va donar
Per a la bruixa poder matar

Estrofa 1
Molt feliços van viure
La princesa el jove i el fill
I així idò, conte cantat
Aquesta rondalla s’ha acabat.

dilluns, 20 de febrer de 2012

dilluns, 23 de gener de 2012

dimecres, 30 de novembre de 2011

Poesia de Es Falconet

ES FALCONET



Un dia un pescador de mala sort
Fortuna va tenir en pactar amb un home
A canvi del primer que li sortís a camí
Molts peixos podria fregir

El primer que va veure pel camí
Va ser el seu únic fill
Molta tristesa va agafar
I per poc arribà a plorar

Un lleó, falconet, formiga i ca
Un xai pel camí voien menjar
Passà per allà el fill del pescador
I quatre parts va fer per ajudar-los

Tan bé els ho va repartir
Que amb un do el van beneir
Sempre que el jove volgués
Es podria convertir

Convertit en falcó
Va arribar a un balcó
La princesa el va trobar
I dins una gàbia el va posar

De nou en home es convertí
I davant la princesa es va posar
Ella molt es va retgirar
I a son pare, el rei, va cridar

El jove els seus dons li va explicar
I la princesa es va calmar
Fins a l’arrel dels seus cabells
Del jove es va enamorar

La princesa amb el jove es vol casar
Però no sap si el rei la deixarà
Finalment el rei donà permís
I en poc temps els nuvis van tenir un fill

Durant vuit dies no podien dormir
O una bruixa raptaria mare i fill
Un dia l’home es va dormir
I la bruixa el seu càstig va complir

El jove el seu amagatall trobà
I com matar la bruixa va descobrir
Hi havia un porc amb un ou al ventre
I aquest ou mataria la bruixa dolenta

Molt valent i amb els seus dons
El porc va matar i va agafar l’ou
A la princesa li va donar
Per a la bruixa poder matar

Molt feliços van viure
La princesa el jove i el fill
I així idò, conte cantat
Aquesta rondalla s’ha acabat.

Grup 6èA CEIP Mateu Fontirroig

dissabte, 15 d’octubre de 2011

Juan Palomo

El productor Juan Palomo, després de passar les vacances, vol fer unes cançons amb les nostres rondalles. Ens convida a participar en aquest projecte.


dimecres, 7 de setembre de 2011

Es falconet
Açò vol dir que era un homo ja d'edat, que era molt pescador. Tant ho era, que moltes vegades solia passar-se tot el sant dia damunt ses penyes, pesca qui pesca, i era tant poc afortunat que casi mai tocava escata, no agafava res. Com ell veia sa seva poca fortuna amb es pescar, s'enfadava i començava a dir batais i més batais. Tants com n'hi venien a sa llengo, re remolcava per damunt ses penyes i pareixia que havia de fer un tro.
Un dia, quan arribava es fosquet, i va veure que no havia agafat cap peix, se va posar més maleit que una aranya verinosa, i va començar a fer peuadetes i a rompre en batais i males paraules per esbravar-se. En aquell moment li va comparèixer un senyor molt ben vestit que li va dir:
    • Germà, i com es que estau tant maleit?
    • Carai! -va respondre ell-, perquè de cap manera puc agafar-ne cap, d'aquests dimonis de peixos.
    • No n'agafau perquè no voleu- va dir es senyor.
    • I vos que ho sabeu, com ho he de fer?
    • Si me prometeu fer lo que jo vos diré, n'agafareu qui no vos podreu acabar, de tant molt.
    • Digau, idò, vam si mos avindrem-
    • Si me voleu dur, d'aquí un any i un dia, lo primer que vos sortirà camí, quan ne vos tornareu a ca vostra, vos assegur que fareu pescades com mai n'heu fetes.
L'Homo, que sabia que cada dia li sortia a camí una cusseta que tenia a ca seva, sense pensar-s'hi gens, li va dir que sí, i aquell senoyr va descomperèixer.
Se torna a posar a pescar, i va ser tant grossa sa pescada, que se'n va endur un sac ple, i encara n'hi quedava molt.
Aplega ets arreus, se carrega es sac en es coll, i, ben alegre, parteix cap es poble. Com ja arribava, lo primer que va trobar va ser es seu fii, únic que tenia, que li sortia a camí. Com ell el veu, se va posar tant rist que no tenia consol.
    • Idò, mon pare -li deia es fii-, Com és que, avui qui heu agafat tant de peix estau tant trist? Que heu tingut res de nou?
    • No tenc res- deia son pare demostrant bon humor.
I es fii, vénga preguntes i més preguntes, però són pare no li va donar es net de sa tristor, no l'hi va voler dir de cap manera.
D'aquell dia endavant, no en va tenir més d'alegria; ni no és que no en fes de pescades disforges; no se'l van acabar mai an es peix, però sempre pensava en sa promesa que havia fet, i se n'arraba es cabeis com veia que, en lloc de sa cusseta, havia d'entregar es seu fii. Però no se'n podia excusar i l'ho promés sia atès. I aquell pensament el feia estar molt trist.
Quan ja només faltaven un parei de setmanes per complir es temps de sa promesa, llavors sí que se va posar trist; emperò se feia precís, i un dia agafa es fii i li diu:
    • Mira, fii meu; tu sempre me demanes com és que estic tant trist, i jo no t'ho hauria volgut dir mai; però, serà per força que ho sàpigues. Has de compendre, fii meu, que aquell dia que vaig fer sa primera pescada grossa, havia feta promesa a un senyor, que me va comparèixer, d'entregar-li lo primer que me sortiria a camí aquell dia; i enlloc de sa cusseta, que me solia sortir ses altres vegades, vares esser tu es dissortat. I ara ja s'acosta es dia de complir lo promès.
    • I per açò estau tant trist, mon pare? No val la pena, cert, per açò. No tingueu por; ja hi aniré, jo, quan sia arribada s'hora.
Passaren dues setmanes, i per fi arribà es dia de complir, i ell ben xalestet se despedeix de ca seva i ja es partit per sa carretera cap avall.
Quan va ser enfora, se trobà a un entreforc de camins. I que fa ell? En lloc de prendre es qui anava cap a la mar, pren per s'altra, i d'allà s'ha dit, com una bala.
Camina que te camina, d'es cap d'una estona, afina un tros d'allà de sa carretera, un lleó, un cus, un falcó i una formiga que se baraiaven perquè havien mort un be i no se'l sabien repartir quedant tots contents.
    • Ai, me mataran aquest animals! -deia ell.
Però, quan més descuidats els va veure, deveres deveres, passà, i per envant.
Just que va haver contrapassat, es lleó, qui l'afinà, digué an ets altres:
    • Mirau que ho som, beneits! No teniu pau perquè no volem. Ara ha passat un homo que, si l'haguéssim cridat, tal vegada mos l'hagués repartit ben bé.
    • Si que tens raó -va dir es cus-. Jo qui tenc ses cames tant falagueres, hi aniré i el faré tornar arrera.
Arranca de córrer, nyep-nyep, i com aquell jove el sent i el veu qui hi anava tant corrents, diu:
    • Ai, remil!; d'aquesta no me n'escap, ara me maten.
Però, per por de que no fos més mal, creu es cus i torna arrera. Arriba allà, li expliquen lo que volen, i ell en quatre guinavetades, tris-tras, tris-tras, arregla es be i en fa quatre munts. A un hi va posar ses popes; a s'altre, ets ossos; a s'altre es ventre, i a s'altre, ses miquetes. Quan ho va tenir tot arreglat digué:
    • Ses popes só des lleó; ets ossos seran des ca; es ventre, des falcó i ses miquetes de sa formiga
Tot hi van quedar ben satisfets, i cada un, mossegada va, mossegada ve, s'aferren com a afemats an es seu munt i ell d'allà és partit ben daveres.
Quan va ser un tros enfora, es lleó diu:
    • Ell ho som, poc agraïts, així mateix! Solament no hem pensat a donar-li ses gràcies, en aquell homo. Açò no es tenir-ne gens, d'allò que no es ven. Tornem-lo cridar i les hi donarem.
Es cus, nyep-nyep, torna partir corrents, fins que el va agafar i el va fer tornar arrera.
    • Ara sí que serà ve que hem mataran -pensava ell-: Ara no hauran estat contents amb ses partions que else som fetes i me mataran; ja està fet de jo.
Arriba allà, i es lleó, tot d'una que el veu, li diu:
    • Així mateix hem estat desagraïts, sols no vos havíem pensat a donar ses gràcies; i per açò vos hem cridat.
    • Ca! Per cosa tant poca o hi importava -deia ell-, açò no és res.
    • Ja importa, ja -digué es lleó-, per açò vos vui donar un do.
S'arrabassa un pèl i diu:
    • Jau, estojau bé aquest pèl dins una capseta, i quan estigueu apurat, no heu de fer ,és que dir:
Valga'm Déu lleó


i de seguida tornareu un lleó tant alt i gruixat com jo.
Es cus li va donar també un pèl i li digué lo mateix. Es falcó s'arrabassa una ploma i li diu:
    • Quan trobareu que vos convé i volgueu tornar un falcó no heu de fer més que dir:

Valga'm Déu falcó,

i ho sereu al punt.
Sa formiga no sabia què li havia de donar, però per fi se llevà una cameta i li donà diguent-li:
    • Quan volgueu tornar formiga, just heu de dir:
      Valga'm Déu formiga,
i de seguida i tornareu.
Se despedeix d'ells, i més content que un ca amb un os, parteix, i d'allà s'ha dit. Com va esser molt enfora, començà a semtir rates per dins sa panxa, que sa fam l'apretava de bo, i va dir:
    • Jo hauria de provar es dons, a veure si fam bo.
Veu passar un coniet, i tot d'una diu:
Valga'm Déu ca!
I de cop se troba fet un cus. Li pitja darrera i amb quatre bots, l'agafa.
Valga'm Déu, homo!
I torna de cop un homo.
    • Ell haurem fet bo! -diu ell-. No hi haurà por que j patesqui, d'aquesta manera.
      • Aixuxí afina un colom qui volava amunt, amunt; i que fa ell? Diu:
Valga'm Déu, falcó!
I de cop torna un falconet de lo més polit. I vola qui vola, li estreny darrera es colom, li arriba prop i, amb quatre arpades, zis-zas, ja el va tenir; diu:
Valga'm Déu, homo!
I torna com abans.
    • Si que va bé, açò! -va dir- Si tothom ho pogués fer així, ningú patiria, en el món.
S'asseu, fa foc, arregla es coní i es colom, i se'ls va menjar a's caliu, i ben bons que els va tribar, i heu de creure que amb sa fam que duia, només va deixar sa pell, ets ossos i ses plomes. No en va fer, cert, de roïssos. Un altre no hi tenia cap feina, de cercar darrera ell.
Així va haver acabat, s'alça i ja es partit endavant. Camina, caminaràs, va arribar a una ciutat molt gran. Comença atrescar i va anara a parar davanat es balcó de ca'l Rei mentre sa seua fia i guaitava.
I vos ho assegeur que ho era, polida, aquella jove. Era rossa com un fil d'or, qui feia enamorar tot quants la veien. No vos dic si hi va quedar emprendat, ell, com la va veure. I què fa= va dir:
Valga'm Déu, falcó!
Torna un falconet polit a més no poder i amb un vol se planta damunt es bandolat des balcó de ca'l Rei. Just que sa fia del Rei el veu, se'n va corrents a son pare i li diu:
    • Ai, papà, quin falconet més polit s'ha posat en es bal-co! Jo el vui.
El Reise n'hi va peu a puntes, a poc a poquet; i quan anava per agafar-lo, es falconet pega volada i va descomparèixer.
Sa fia del Rei se va posar tota trista i se tornà posar guaitant pes balcó. Al punt es falconet torna a comparèixer i se posa en es mateix lloc.
    • Ai, papà -diu altra volt sa fia del Rei-, quin falconet més polit s'ha tornat a posar en es balcó! Jo el vui.
    • Que provin ses criades d'agafar-lo, vam!- Va dir el Rei.
Ses criades, a poc a poc, i de puntetes van també per agafar-lo; però, quan li anaven a posar sa mà damunt, pega volada i va fugir.
Si trista a quedar sa primera vegada, molt mé hi va quedar sa segona. Però al punt torna a comparèixer es falconet i ell diu:
    • Aquesta vegada ho vui provar jo, d'agafar-lo; vam si també m'escaparà.
Se'n va poc a poc, i zàs, li posa ses mans damunt i l'agafa.
Quina alegria va teni sa fia del Rei! Tot lo dia van fer grans festes per haver agafat es falconet. Li van fer una gàbia ben polida, i per força va voler tenir ella tenir-lo tancat dins es seu estudi.
Es vespre, mentres ella dormia, es falconet va pensar:
    • Jo hi vui anar i dir-li lo que sé fer.
I dit i fet, pren sa forma d'homo i se presenta just adavant es llit, a on dormia sa jove.
    • Papà, papà! -comença a cridar ella, tota retgirada- Hi ha gent dins es meu estudi.
Son pare, quan sent aquells crits tan esglaiosos, se va pensar que ni passava qualcuna, i a corrents se n'hi va. Mira per tot: per davall es llit, per davall sofans i cadires, i per aumon va veure ningú. I era que es falconet, tant prest com havia sentit es crits, s'havia tornat a ficar dins sa gàbia.
Però heu de pensar i creure, que just el Rei va haver sortit de dins s'estudi, es falconet tornà pendre s'idea d'anar a veure sa jove; torna homo i se planta alatra volta davant es seu llit.
    • Papà, papà! Vengui qui hi ha gent a qui dintre -cridà altra vegada sa fia del Rei.
Son pare, quan torna a sentir-la, ja es partir deveres cap a dins es seu estudi, i vénga furonar per tot, però per aumon va trobar ningú.
    • Mira -li va dir, tot enfadat-, si me tornes a cridar i no hi ha ningú, te passaré per ses armes, no en treuré més.
tot d'una que el Rei va haver sortit, es falconet ja diu de nou.
Valga'm Déu, homo!
    • No tenguis por. Jo som es falconet qui ha tornat homo, perquè has de saber que jo tenc es do de tornar lleó, ca, falcó i formiga quan vulgui. Si no, ara veuràs:
Valga'm Déu lleó, ca,
falcó i formiga !
I tant prest com ho deia, tornava s'animal que anomenava, i sa fia de Rei tota atordida de veure aquelles provatures, va quedar enamorada d'es falconet fins a sa rel d'es cabeis.
A l'endemà dematí, just era un jorn, ja no dormia, no en tenia gens, de son; s'aixeca o no en va taiar més: se'n va a veure son pare, i així el veu li va dir:
    • Papà, jo me vui casar amb es falconet.
    • Mai te casaries amb un animal de ploma! -va dir son pare tot estranyat.
    • Si, mon pare, m'hi vui casar, perquè heu de sebre que ell té es do de poder tornar homa, ca lleó, falcó i formiga quan li passa p'es cap.
    • Açò no pot ser -va dir el Rei.
    • Idò és- contestà sa fia.
    • Vam, feis-me'l venir, que jo ho vui veure.
Duen es falconet, el treuen de dins sa gàbia i li feren fer totes les provatures, i ell:
Valga'm Déu açò
Valga'm Déu allò;
Tris-tras, tris-tras, com qui debana, tot ho va provar davant el Rei, que va quedar de pedra quan va veure s'habilitat d'aquell animalet; i va donar permís a sa fia per casar-se amb ell.
Se van fer unes noces de marca major; comptau que ses festes van tenir vuitada, i tota sa ciutat va anar de gros i músiques i sarau per llarg.
D'es cap d'una temporada van tenir un fiet, i llavores sí que hi van estar, contents, tots es de ca'l Rei.
Però heu de pensar i qcreure que en aquella ciutat hi havia es costum de vetlar es fiets que neixien, durant vuit dies seguits, sense poder-se adormir gens ni de nits ni de dia es qui vetlava, i si s'adormien gens, hi anava una bruixa i se'n duia es fiet i sa mare.
An aquet costum també el van haver de seguir a ca'l Rei, no se'n van poder escapar
Sa mare volia vetlar; però ell, es falconet, li va dir:
- Mira, no el vetlis tu, eix'am fer a jo, no passis ànsia, que res de nou hi haurà.
Comença a vetlat es primer vespre, i ja ho crec que hi anava en s'idea i no se va dormir gens. Tota sa nit estava més esglaiat que una òliba.
Ve es segon vespre, i lo mateix; va pssar tota sa nit badant ets uis com a salers.
Però quan va esser en es tercer, ja no podia més de son que tenia; ets uis sa tancaven, i ell venga a tornar-los obrir per por de sa bruixa, però a la fi no va poder aguantar més, sa son el va guanyar i es va quedar dormit; i tot just sa va posar a fer sa becaina, hi va sa bruixa i sense que ell se'n entemés se va endur sa mare i es fiet.
Ja podeu pensar que sí s'hi va posar, trist, a l'endemà dematí, quan va veure es pa, i lo enfadat, que se posà el Rei quan va sebre que li havien pres tot, fia i nét. Estava fet una fúria, treia foc p'es queixals, amb una cara que preixia que s'havia de menjar la gent.
Va agafar es gendre i li digué:
    • Mira, cerca'ls per allà on vulguis, però si no me presentes d'aqui tres dies sa meva fia i es meu nét, te mataré sense remei.
Quan ell sent aquestes comendacions:
Valga'm Déu, falcó!,
diu, i ja es partit, vola qui vola per un vent i per s'altre, cercant per tot n trobaria es cau d'aquella bruixa maleïda.
I vos assegur de cert que en deixava pocs de racons sense furonar i sense xoroiar a veure si per aumon els trobava. Però heu de creure que passava una hora i una altra i res podia trobar. Per fi, ja devers mitjan capvespre, va pasar per dins un barranv a on hi havia una cova i va sentir renou allà dintre; escolta, i tot eren crits de fiets que feien: uè, uè, uè...
    • Aquí serà ella -digué, i tot d'una s'hi acosta:
Valga'm Déu, formiga
I torna una formiga, i a poc a poc, sense esser reparada de ningú, entra dins sa cova, i allà hi va veure sa dona i es fiet, qui ploraven junt amb moltes altres dones i fiets que sa bruixa tenia tancades.
Ell que fa? Caminant, caminat, s'acosta a sa seva dona, sa posa just devora ella, i baixet baixet, que just ells pogués sentir-ho, li diu:
    • Mira, jo som es reu homo, qui te venc a cercar. Demana a sa bruixa quan s'ha de morir.
Sa fia del Rei, quan el sent, ja se va posar ben alegre, perquè va veure segur de que es seu homo la trauria d'allà dintre.
    • I quan serà que vos morireu? -va dir tot d'una a sa bruixa.
    • Ja has conversat amb es teu homo! -va contestar ella.
    • Prega a Déu, pogués rallar amb ell! -va respondre sa fia del Rei.
    • Idò mira -va dir sa bruixa-. A tal poble cada dia compareix a sa plaça un porc singlar molt feroç, i sa gent, per tenir-lo content i perquè no se'ls mengi a ells, li treuen cada dia un cubell de sopes de llet. Dins sa panxa d'aquest porc singlar hi ha un colom que té un ou dins es ventre, i jo no me puc morir fins que no m'esclafin aquest ou en es front.
    • Què ho has sentit? -diu sa fia del Rei tot baixet a sa formiga.
    • Sí -diu aquesta.
    • Idò ja saps què te pertoca fer.
Ella surt defora, diu:
Valga'm Déu, falcó!
Torna de cop falcó, i per amunt per amunt, vola qui vola, va trescar fins que va trobar es poble que sa bruixa havia dit, i se'n va anar a posar devora sa plaça d'aquella vila. Torna homo i demana:
    • Que no hi és aquí, qui hi compareix cada dia un porc singlar?
    • Aquí és -li van contestar-, i heu de pensar que cada dia li donam un cubell de sopes de llet, perquè no faci destrossa.
Ell sa planta enmig de sa plaça, i allà espera qui espera, fins que comencen a sortir esbrúfols d'animal feroç, que feien esglaiar tothom, i tup-a-tup, tup-a-tup, vet-lo allà, an es porc qui se'n venia corrents amb ses cerres eriçades, qui feia por just de veure'l.
Sa gent d'aquell poble, tota retgirada, cametes treis-me d'aquí, fugia tota deveres cap a ficar-se dins ca seva i tancaven ses portes, i quan veien aquell jovençà que no se movia d'enmig de sa plaça li deien:
    • Però germanet, llevau-vos d'aquí; que si no vos menjarà aquest animal. No veis que en arribar serà un arrap i no en veuran res mai més, de vos? Retirau-vos si voleu estar bé
Però ell es feia es desentès i estava com un mut, mirant ben arreu cap allà on es sentien es bramuls.
Es singlar arriba, i que m'afina aquell homenet enmig de sa plaça qui no se movia, se'n va cap a ell i pega sota per agafar-lo amb es barrabam i amb es potons, però ell tot d'una diu:
Valga'm Déu, falcó!
I amb un vol se'n puja dalt una teulada d'allà aprop.
Es singlar comença a passar-se ses sopes de llet que allà hi havia preparades, i, mentres estava menjant, baixa es falconet, i se posa damunt ell.
Valga'm Déu, lleó!
I torna un lleó, i amb quatre arpades i uns quants mossos se'n va desfer, d'es singlar, i me'l va deixar tot destrossat allà enmig. Quan el va tenir obert, surt de dins es seu ventre un colom, que tot d'una parteix volant, i ell:
Valga'm Déu, falcó!
I ja li ha pitjat darrera; l'agafa amb ses arpes, el mata i li treu s'ou que tenia dintre, i torna homo.
No podeu creure s'alegria que en aquell poble hi va haver quan van veure que aquell homo havia mort es singlar que els tenia tan retgirats, i per força li volien ben pagar aquet favor; tothom l'enrevoltava i li demanaven què havia guanyat, i ell qui estava atordit enmig de tanta gent i deia:
    • Si jo ja en tenc prou! Ja tenc lo que volia!
Però es públic encara seguia amb ses seves; i ell diu:
Valga'm Déu, falcó!
Parteix volant d'allà, i sa gent se va quedar amb un pam de nas i ben esglaiats.
Es falconet arriba a sa cova de sa bruixa, i, just que hi és prop, torna formiga, entra a poc a po i va anar-se'n tot d'una devora sa seva dona.
    • Vetaquí, s'ou -li diu-; a veure si li tires a n'es front i la rebentes d'un cop, an aquesta malcriada bandua.
Quan ella vegé s'ou, va estar tota contenta i digué a sa bruixa: - Voldreu que vos pentini demà dematí, si fa bon solet?
    • Ja has tornat conversar amb es teu marit -li va contestar ella.
    • Prega a Déu que així fos, que amb ell pogués rallar! -deia sa fia del Rei.
A l'endemà dematí, ella va a sa cambra de sa bruixa i ja es partida a pentinar-la. Aixines sa bruixa fa un poc sa becaina, i mentres estava adormissada, sa fia del Rei, paf, li esclafa s'ou d'es colom en es front. Ella va fer quatre estiraments i un parei de badais i va quedar ben morta allà enmig
Tothom, dones i fietes, amb una gran alegria van sortir de sa cova i se n'anaven cap a ca seva, però sa fia del Rei va dir-lis que trobava que abans de separar-se havien d'anar a fer una vega a sa vorera de la mar.
Es falconet, que ja havia tornat homo, no hi volia anar de cap manera perquè s'enrecordava de lo que havia succeït a son pare. Però tant i tant el va arribar a pregar sa seva dona, que encara, que li sapigués molt de greu, hi va arribar a consentir i se n'hi va anar.
Quan van esser a sa vorera de la mar, van armar un bon ball, i venga músiques, i sarau per llarg. Es temps que ballaven i cantaven ses dones i ets infants, ell sa va acostar a sa vorera, i quan més descuidat estava, surt una sirena, l'agafa dins es seus braços i se'l endur cap a dintre. A cada instant treia es cap damunt s'aigo, se va acostar allà on era sa fia del Rei i li digué:
Tu cantes, balles i sones,
i jo tenc es teu marit.
Ella sentia açò i no en feia cabal: no ho creia de cap manera, però per fi li va dir:
    • Què vols i me'l mostrarà a tai de coll?
    • Sa joia més polida que dus damunt -li contestà sa sirena.
    • Jas! -digué ella, i li va tirar un anell d'or que duia en es dit.
Sa sirena va alçar es seu marit i l'hi va mostrar fins a tai de coll.
    • Si que és ver! -va pensar ella- I ara, com ho he de fer?
I se'n va pensar una. Com si res hagués estat, tornen moure es ball i sarau a voler, i venga tocar i cantar amb més gust que abans.
Sa sirena, de tant en tant, tornava a treure es cap i anava allà sudavant ella i li deia:
Tu cantes, balles i sones,
i jo tenc es teu marit.
Sa fia del Rei s'atura de ballar i diu a sa sirena.
    • Què vols i me'l mostraràs tai de cintura?
    • Sa joia més polida que tens -digué ella-
    • Jas!
I li va tirar un altre anellet tot de perles i diamants. Sa sirena agafa s'anellet i li mostrà es seu homo tai de cintura.
Elles se tornen posar a ballar, i amb més renou que abans, i sa sirena al punt torna alçar es cap i digué:
Tu cantes, balles i sones,
i jo tenc es teu marit.
    • Què vols i me'l mostraràs tot, damunt la mar? -va dir sa fia del Rei
    • Sa joia més polida que tens -digué ella.
    • Jas!
I li tira un anell tot de corall fi.
Sa sirena, quan el té, alça el seu marit tot damunt la mar, i quan ell hi va esser
Valga'm Déu, falcó!
digué, i li va descomperèixer cap a sa vorera, i allà:
Valga'm Déu, homo!
i tornà homo. Homo i dona se van donar un abraç, i, junts amb es fiet, se'n van anar cap a ca'l Rei, i allà van viure anys i més anys, fins que es van morir, i encara són vius, si no són morts.